Tao Te King (lo que sé del barro) Maria Guilera

Aquest text de la Maria Guilera es va quedar perdut en una carpeta del correu i no va arribar a ser publicat al “Deu que són onze”.

Aquí el teniu, s’ho val.

5. lo que se del barro PORTDILLA

Imatge: Manuel Morales

TAO TE KING

Maria Guilera 

Treinta radios se unen en el centro;
Gracias al agujero podemos usar la rueda.
El barro se modela en forma de vasija;
Gracias al hueco puede usarse la copa.
Se levantan muros en toda la tierra;
Gracias a las puertas se puede usar la casa.
Así pues, la riqueza proviene de lo que existe,
Pero lo valioso proviene de lo que no existe. 

A la Maria li agradava un noi callat, amb una grenya que li queia damunt l’ull dret i que s’asseia a la fila del davant seu, en diagonal. No podia veure-li la cara, només el cabell, que es balancejava al compàs de l’escriptura. El noi prenia apunts sense parar.
A mig matí sortien tots al pati de l’institut. La Maria anava amb unes noies que parlaven sempre de pel·lícules i en sabien molt de directors, d’actors, de fotògrafs. Ella no deia res, era allà dreta mentre buscava el noi tot passejant la mirada pels racons. Un cop el va veure prop de la font, amb dos amics que en certa manera se li assemblaven. Anaven vestits amb jerseis estireganyats i pantalons de pana i també duien els cabells llargs.
Va caminar fins on eren. No havia pensat res i quan, malgrat que no fumava, els va demanar foc, li tremolaven una mica les cames.
–No en tenim –li va dir un dels companys del noi de la grenya.
Ella es va quedar allà, al seu costat, i no va afegir res més.
–Escolteu aquest –va dir el noi que li agradava a la Maria mentre obria un llibre petit, de tapes toves.
Ella es va esforçar per llegir el nom estrany escrit a la coberta. Era una mica miop. Tao Te King, li va semblar que hi deia.
El noi tenia una veu greu, llegia en veu baixa i pausada, com si les paraules fossin seves i les sabés de cor.
Aquell dia al vespre, mentre la seva germana escoltava el disc de l’Otis Reding,  ella, estirada al llit, imaginava allò que havia intentat comprendre al pati. El buit era l’important. No els radis, sinó l’aire que podia córrer entre ells i fer girar la roda. No la porta, sinó l’espai que permetia entrar quan l’obrien. No la gerra que treballava el terrissaire, sinó el volum interior i intangible que podia ser omplert.
La Maria es repetia aquelles paraules en les que ja creia absolutament tot i no desxifrar-ne el sentit absolut. Quan el disc es va aturar i van apagar el llum, estava a un pas de caure en el no-res.

Quinze anys després, el noi de la grenya ha perdut molt de cabell. Passa vuit hores al dia al seu despatx en una multinacional, sector d’electrodomèstics, i, de tant en tant, recorda allò que ha acabat anomenant la seva època mística amb un gest de benevolència.
Després de una llarga temporada, la Maria ha tornat de la regió de Jilin Sheng amb la petita Chen-Hui. Treballa a Tao, el seu taller de terrissa i, mentre amb els dits perfila les vores de gerres, testos i àmfores, s’endinsa pausadament en la recerca de l’Ordre Natural de les coses i el seu cor s’apropa amb passes diminutes a l’abstracció, la intangibilitat, l’essència de tot el que existeix.

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s