de Magrana Granada

De Maria Guilera Benito

espiral-fonamentals-6-magrana

TOT COM CAL

El germà gran, l’hereu, com ha de ser. La noia, massa bonica per quedar-se cuidant la nostra vellesa, ja l’hem casada. I el petit, quina alegria, sense que ni son pare ni jo, que som catòlics però moderns, li haguéssim dit mai res, ens va fer saber l’any passat que volia ser capellà.
Que contents haurien estat els padrins si fossin vius: tot com als seus temps, els néts respectant les tradicions per pròpia voluntat. Cap estirabot, cap daltabaix a la família.

Tot l’any al Seminari. Quan vam anar a buscar-lo per passar l’estiu amb nosaltres, el preceptor ens va dir que mostrava entusiasme, voluntat, intel•ligència.
–És devot, Pare? –vaig preguntar.
L’home em va mirar emocionat, va semblar-me que fins i tot se li enterbolien els ulls darrere les ulleres. Molt seriós, va comunicar-nos que al setembre l’enviarien a la selva amazònica.
–Ha manifestat el desig de ser missioner.
Aquelles setmanes a casa, però, va ajudar a les feines del camp com quan feia de pagès. Matinava, suava com si en lloc del fill de l’amo fos l’últim treballador.
Abans de sopar pujava a l’habitació i s’hi estava una bona estona meditant i resant.
La darrera semana d’agost va venir la meva germana amb les bessones. L’una és eixerida, xerraire, riallera. L’altra, més tranquil•la, va sempre amb una llibreta a les mans. Diu que escriu versos. Totes dues es miraven encuriosides el cosí capellà.
–Encara no ho sóc –els deia ell.
Però com si res. S’entestaven a dir-li mossèn i fins i tot pujaven a passar el rosari a la seva habitació.
–Encara me les farà unes beates –feia ma germana.

Avui se’n va. Les nenes estan ensopides, sobretot la dels versos. Mentre ell les entreté amb un mapa de l’altra banda del món, d’allà on marxarà ben aviat, jo he pujat a fer-li la bossa per tornar al seminari.
He descobert un full doblegat entre les seves samarretes. Per a tu, Miquel, deia.
Però jo l’he obert. Si em punxen no em treuen sang.

…Torna de la selva humida
de les aigües que no s’acaben,
torna a la humana mida
del meu contorn mig dibuixat

L’he estripat a bocins menuts i els he guardat a la butxaca. A la família cap daltabaix, valga’m Déu. Les tradicions valen més que tots els versos.

Un comentario en “de Magrana Granada

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s